|
El meu point de vista #14 |
|
|
 EL MEU POINT DE VISTA 14 (per la Tatiana sisquella)
Roses, llibres, llibres, roses, gent, roses, llibres, gent, llibres, gent, roses, llibres, llibres, més roses i més gent…
I és que avui no calen més paraules per explicar aquesta tradició catalana: la Diada de Sant Jordi. Si voleu saber perquè la celebrem busqueu-ho al google, perquè jo us vull parlar, descriure, explicar què passa en els nostres carrers durant unes hores el dia 23 d’abril.
Ben d’hora al matí, quan encara és tan fosc que hauríem de dir nit, les floristeries que venen flors a l’engròs al Mercat Central de les flors ja ho tenen tot a punt per rebre els darrers compradors de roses. Diem els darrers, perquè els professionals ja fa dies que tenen la feina feta. Aquell dia, però hi ha molta gent (sobretot joves que volen fer uns calers) que es passaran el dia venent roses vermelles amb una espiga i un llacet amb la Senyera (la bandera de Catalunya). Per entrar al mercat cal un permís especial, però us dic per experiència pròpia que als volts de les 7 del matí ja deixen passar a tothom…i l’espectacle val la pena!
Un cop les flors estan venudes, és un goig passejar per qualsevol carrer, deixar-vos emportar per l’olor a pètal de rosa i parar-vos en un bar on poder esmorzar mentre observeu com es van aixecant les parades de llibres i roses que hores més tard quedaran immerses entre la multitud.
I és que el 23 d’abril de cada any, tots els carrers, places, passejos i vies de la ciutat estaran a arrebossar de gent que cerca un llibre per ell i una rosa per a ella. Aquell dia no hi ha una rosa més maca que l’altre o un llibre més bo que un altre: hi ha el teu llibre i la rosa que regales o la rosa que reps i el llibre que regales.
|
|
Llegir-ho tot...
|
|
|
El meu point de vista #13 |
|
EL MEU POINT DE VISTA 13 (per la Tatiana Sisquella)
 La majoria de psicòlegs recomanen que tinguem unes rutines diàries que no variïn gaire. Diuen que això ens fa sentir tranquils, segurs, amb un referent estable. Tenir horaris pels àpats, anar al gimnàs cert dia de la setmana o ordenar la nevera de la mateixa manera cada setmana poden ser petits gestos que ens fan el nostre dia a dia més senzill. En la mateixa línia el trajecte que fem cada dia per anar a la feina, a la universitat o a l’escola té la mateixa importància. Està molt bé establir unes pautes a l’hora de fer aquest recorregut com a mínim, 5 dies a la setmana. En aquest trajecte és molt comú trobar-se amb el mateix senyor en aquella cantonada passejant el seu gos, la dona que carrega el cistell de la compra per abastir la família esperant a la parada del 14 o el grup de nois i noies que aprofiten els minuts abans d’entrar a la classe per petar la xerrada. Cada dia, imatges pràcticament exactes; no idèntiques però sí molt similars. |
|
Llegir-ho tot...
|
|
|
El meu point de vista #12 |
|
EL MEU POINT DE VISTA 12 (per la Tatiana Sisquella)
Aquesta setmana m’he assabentat pels mitjans de comunicació que el Maradona de la Rambla es jubila. D’entrada vaig tenir una sensació d’indiferència pel fet que a mi aquest senyor que es vesteix amb els colors del F.C.Barcelona i fa malabarismes amb una pilota no m’ha posat mai la pell de gallina ni m’ha frepat com ho poden haver fet les fonts de Montjuïc, una posta de sol al port o un aperitiu a la muntanya del Tibidabo. Però després de pensar-hi uns minuts em vaig adonar que estava menystenint un personatge que a base de constància, coherència i discreció ha aconseguit formar part del folklore de la nostra ciutat.
|
|
Llegir-ho tot...
|
|
|
El meu point de vista #11 |
|
EL MEU POINT DE VISTA 11 (per la Tatiana Sisquella)
Aquesta setmana us tocaria escriure l’article a vosaltres, perquè jo m’he posat en la vostra pell. Sí, efectivament, he fet el guiri per Semana Santa i he anat a passar 4 dies a Roma. També és veritat que m’he posat fins a dalt de mozzarella de búfala de la que ara resulta que està contaminada, però aquest és un altre tema...
 La qüestió és que per primera vegada he estat molt conscient del que significa convertir-te en un 4-day-tourist en un ciutat estranya. D’entrada l’estrès que suposa informar-te de tot el que, un cop allà, has d’anar a veure. Perquè això és una fulla de doble tall. D’una banda no pots obviar el Coliseu, el Panteó o la Piazza Espagna…però de l’altra sens la imperiosa necessitat de descobrir una Roma que no surt a les guies; un cafè amagat en un carreró que només coneixen els autòctons, les botigues que no tenen seus arreu del món o els restaurants que tant els fa que siguis catalana, japonesa o milanesa…ells fan bon menjar.
|
|
Llegir-ho tot...
|
|
|
El meu point de vista #10 |
|
|
EL MEU POINT DE VISTA 10 (per la Tatiana Sisquella)
 D’entrada una dada: actualment al món ja hi ha més telèfons mòbils que persones. Posar el terminal dins la bossa o la butxaca de la jaqueta s’ha convertit en un gest tan quotidià com rentar-se les dents (rectifico: hi ha més gent que es recorda d’agafar el telèfon que de rentar-se les dents, però àquest és un altre tema…).
Tenir mòbil ja no és un privilegi a la nostre societat. Fer una trucada ja no és un acte conseqüència d’un pensament, sinó que vegades truquem i després pensem. És evident que la nostra relació amb els telèfons ha canviat de manera radical en un temps brevíssim. I dins d’aquesta voràgine hi ha un element que, silenciós i discret, ha passat de ser protagonista a ser un extra que camina solitari pel fons de l’escenari. Com se sent un actor quan, després d’anys de fama i glòria, queda relegat al més absolut dels anonimats? Com s’ha de sentir una estrella que ha estat protagonista durant anys que d’un dia per l’altre es fa invisible pel gran públic? Aixequeu l’auricular d’una cabina de telèfon i pregunteu-li.
|
|
Llegir-ho tot...
|
|
|
|
<< Inici < Anterior 1 2 3 Següent > Final >>
|
| Resultats 1 - 9 de 19 |
