|
EL MEU POINT DE VISTA 15 (per la Tatiana Sisquella)
Avui us vull portar d’excursió. Sí, sí, d’aquelles excursions que fèiem quan érem nens. Així que prepareu la carmanyola, unes bones sabates i pengeu-vos la càmera de fotos al coll perquè anem a la muntanya. 
Barcelona té dues grans muntanyes: la de Montjuïc i la del Tibidabo. A més, aquestes dues muntanyes, segons com, es miren cara a cara, desafiants, estàtiques, però en constant canvi. Les dues han envellit de maneres diferents i s’han anat encongint (una per dalt i l’altra per baix). Fa anys, a cada una d’elles hi havia un parc d’atraccions, però com acostuma a passar, quan dues coses s’assemblen massa en una ciutat és difícil que convisquin en harmonia. I no, no ho estic dient pel RCE Espanyol i el FC Barcelona, tot i que podria fer-ho, però aquest no és el tema. Tornem a les emocions fortes.
 Parcs d’atraccions. Avui dia només sobreviu el Parc d’atraccions del Tibidabo i cap allà anem, però no per això, sinó tot el contrari. Una futura atracció d’aquest parc s’està emportant per davant part del bosc on us vull dur.
Avui escriuré l’article en veu baixeta perquè si ho fes a crits n’hi hauria més d’un que em renyaria. I és que avui us convido a caminar per un dels indrets més bonics de la meva ciutat: la carretera de les Aigües, al Parc Natural de Collserola.
Moltes vegades quan volem conèixer millor una cosa, una persona, a nosaltres mateixos…el que fem és agafar distància I provar de tenir un altra perspectiva que completi els coneixements I les sensacions que ja tenim a partir del contacte amb la pell, de prop. És per això que per acabar de tenir una visió total de Barcelona és imprescindible (i molt agradable) pujar fins a la carretera de les Aigües i passejar-hi alhora que gaudiu del que potser és la panoràmica més completa i espectacular de la capital catalana.
No us estranyeu si quan hi aneu us trobeu famílies en grup muntades en bicicletes, noies passejant el gos, homes fent jogging ritme pre-olímpic o parelles badant en un dels molts miradors que us trobareu. I és que aquest camí de 8 quilòmetres en terreny de sorra i pràcticament horitzontal és tot un privilegi que només una minoria aprofita.
Des d’allà descobrireu l’skyline amb el mar al davant, jugareu a trobar el vostre hostel o somiareu en com deu ser la vida dels milions de persones que, en aquell moment, passegen als vostres peus sense saber-ho. Si a més a més, us animeu i us poseu un xandall i aprofiteu per fer salut, sapigueu que ho esteu fent en el punt de la ciutat on hi ha menys contaminació.
La carretera de les Aigües no està il•luminada, per tant només es pot aprofitar mentre hi ha llum del dia. Moltes són les veus que demanen l’enllumenat públic I moltes són també les veus que s’hi neguen, precisament perquè no es converteix en una versió ecològica de les massa transitades Rambles de Barcelona. 
Estic pràcticament segura que si aneu a passejar o a fer esport a la carretera de les Aigües repetireu. I si sou bons amics, els hi ho recomanareu.
UNA PREGUNTA: Per què Barcelona?
UNA RESPOSTA: Perquè encara hi ha llocs on està prohibit arrencar flors. (Aquí, per exemple)
|
