|
EL MEU POINT DE VISTA 10 (per la Tatiana Sisquella)
L’altre dia caminava per un dels molts carrers plens de gent que hi ha a Barcelona. Més concretament sortia del meu lloc de feina habitual, situat a la plaça Francesc Macià i em dirigia un carrer més avall, a buscar el cotxe…si ja ho se que en una ciutat com Barcelona m’hauria de moure amb transport públic que és molt més sostenible i bla, bla, bla, però aquest és un altre tema…
Aquell dia havia estat prou agradable a la feina: bon ambient, rialles a tort i dret, poca feina…en fi, un d’aquells pocs dies en que treballar no sembla una obligació. Doncs sortia jo al carrer envoltada d’aquesta pàtina d’amiguisme universal, amb un somriure als llavis i un pas més àgil del que és habitual en mi i de sobte, del no res, un so gairebé imperceptible va sortir de la meva boca.
Aquell so provenia del més fondo del meu ésser, era com un tambor atàvic que ressonava en el meu interior i clamava per sortir i viatjar lliure pels carrers asfaltats. Era un fil d’aire que a mesura que avançava s’anava fent més i més profund, més i més ferm, més i més consistent fins a convertir-se, i aquí volia arribar, en un xiulet.
Si, sí…un xiulet: o sigui, quan empetitim la boca formant un cercle minúscul amb la part frontal del llavis i exhalem aire que acompanyem amb la llengua fins a les portes de la boca. Aquest aire, al col·lidir contra els llavis emet un so que, oh grandesa del ésser humà, podem modular a voluntat i només cal un pessic d’habilitat per convertir en un so molt proper al gènere musical.
Molt bé, doncs anava jo xiulant pel carrer alguna cançó que el meu subconscient hauria retingut per vés a saber quin trauma de la infància, que em vaig adonar que JA NINGÚ XIULA PELS CARRERS!!
Per què? On estan aquells homes que, mans a la butxaca i caminar lent i sense rumb, xiulaven cobles, pasodobles, cançons populars o qualsevol altre ritme que els vingués al cap? Tots són morts? O potser és que aquesta normativa a la que encara no ens acostumem en que l’Ajuntament prohibeix fer gairebé de tot sota amenaçar de multes que et fan demanar una segona hipoteca pel seu incompliment, també veta el xiulet pels carrers? Què li està passant a la raça humana que un gest tan adorable, sincer, humil i contagiós com és xiular a deixat pas a homes i dones que lluny d’emetre qualsevol soroll mentre transiten pel carrer, desapareixen i es fonen darrera els seus auriculars o telèfons mòbils? Per què ja ningú xiula a la meva ciutat?
Penseu-hi un moment…
Val prou, que pensar cansa molt…
Xiular només pot portar coses bones: moltes vegades és senyal que ets feliç; xiulant ho comuniques als altres; aquests altres potser troben en el xiulet mateix un motiu per ser una mica més feliços i d’aquesta manera potser comencen a xiular. De sobte Barcelona és un manyoc de carrers per on flueix un magma de melodies esbojarrades, penetrants, descoordinades, però alhora meravelloses que la converteixen un una ciutat màgica, sonora, circense…
És per això que des d’aquesta humil pàgina vull proposar uns quantes coses:
1. Des d’aquest moment proposo la creació de la Plataforma Xiulet Lliure, sota el lema “si tu xiules, ells xiularan”.
2. Si veieu algú xiulant pel carrer apropeu-vos i xiuleu la tornada de “El pont sobre el riu Kwai”. Si l’altre us contesta amb el fragment que correspon al xiulet de “Always look on the bright side of life” pot ser l’inici d’una gran amistat.
3. Si teniu ganes de xiular, feu-ho, veureu com us sentiu millor.
UNA PREGUNTA: Per què Barcelona?
UNA RESPOSTA: Perquè si escoltes, la ciutat et xiularà una cançó a cau d’orella.
|
