Equity Point Hostels
Hostels in Barcelona, Madrid and Marrakech
Reserves
Agències i grups
Ofertes
| El meu point de vista #10 |
|
|
EL MEU POINT DE VISTA 10 (per la Tatiana Sisquella)
És evident que les nostres cabines no es poden comparar amb els telephone boxes de Londres o amb l’originalitat d’alguna de les cabines que hi ha repartides pel Japó, però són les nostres i ens les estimem. A Barcelona les cabines són blaves, amb telèfons metàl·lics, els costats transparents i una superfície de vidre per recolzar-hi els braços o deixar-hi la bossa o els papers. Són cabines descobertes i a una altura mitjana que la fa accessible per a la gran majoria. Una cosa ben normal, no ens enganyem, però a base d’any ens hem anat acostumant a veure-les al nostre voltant i els hi vas agafant carinyu i una cosa porta a l’altre i…què us he d’explicar. És com aquell veí, que sense ser especialment guapo o amable, un dia desapareix i trobes a faltar. Amb les cabines m’ha passat una cosa semblant D’un dia per l’altra em van agafar unes ànsies de trucar des d’una cabina que no sabia d’on venien. I per uns minuts una sensació de buit i de pànic va recórrer el meu cos, en pensar que potser aquelles cabines que jo recordava de la meva infància ja no existien. Però no. Malgrat el que podria haver passat, les cabines telefòniques no han desaparegut ni desapareixeran. I això no és cap reivindicació, és una realitat. La legislació espanyola considera aquesta peça de mobiliari urbà, un element universal i per tant obliga a la companyia a tenir-ne un per cada 1.500 habitants. Quina gran alegria vaig tenir quan vaig llegir la normativa! Amb el cor ple de joia vaig córrer escales avall per celebrar el meu entusiasme fent una trucada des d’una cabina del carrer. Vaig mirar a dreta i esquerra, els meus ulls frisaven per trobar un locutori exterior des d’on poder fer una trucada còmplice amb el passat. I aleshores la vaig veure. Restava immòbil, serena, solitària. La cabina. Estava a punt d’alçar l’auricular i prémer els números a l’atzar pel pur plaer de trucar des d’un estri del passat quan em va sonar el mòbil. Distreta i atreta pel meu interlocutor em vaig anar allunyant de la cabina, deixant enrere aquell moment fugaç d’enyorança i record. Però, què boniques queden les cabines als carrers. UNA PREGUNTA: PER QUÈ BARCELONA? UNA RESPOSTA: PERQUÈ A L’ALTRA BANDA SEMPRE HI TROBARÀS ALGÚ |
D’entrada una dada: actualment al món ja hi ha més telèfons mòbils que persones. Posar el terminal dins la bossa o la butxaca de la jaqueta s’ha convertit en un gest tan quotidià com rentar-se les dents (rectifico: hi ha més gent que es recorda d’agafar el telèfon que de rentar-se les dents, però àquest és un altre tema…).